Feia molt de
temps que no passàvem pel Bosc Màgic de Dosrius. Recordo de trobar-lo per
casualitat i de compartir-lo amb la resta de Ciclopatas allà per l’any 2012. Doncs
avui, després del Asado Ciclópata d’enguany el Norris, l’Adolfo i el Racing hem
fet una sortida per la zona de Mataró passant per aquest lloc tant intrigant.
Hem fet via
primer pel camí del mig per remuntar la riera d’Argentona i agafar el corriol
de l’Andalús cap a munt, a la part de dalt del corriol hi ha un desviament que
et porta a la part més alta de la pista de formigó que puja des de Dosrius,
acabem de pujar per anar a buscar un corriol que puja ben fort i agafar diferents
alternatives no massa evidents doncs no hi ha gairebé rodades, i en mig del
bosc remuntar la pendent fins trobar un camí que vam fer no fa massa en sentit
contrari.
Ens acostem a la
CITA, un centre de desintoxicació a la muntanya amb diferents edificis a la
zona i que ens obliga a pujar per una pista que al principi és força costeruda,
però després és deixa fer sense massa esforç que ens porta fins el Bosc
Encantat d’en Ernest Borràs, un artista plàstic ben particular que ha creat 18
retaules en mig del bosc, molt a prop de la seva casa.
Un cop a dalt
descansem una estona i anem reconeixent altres camins, molts dels quals feien
força temps que no gaudíem, altres més habituals a les nostres sortides. Baixem
a Canyamars per un seguit de senders al principi una mica tècnics, després per
una baixada rapidíssima, un trajecte que no sé el motiu però em te enamorat,
tot i saber que després toca una pujada per pista força dreta.
Parem a la Font
de la Moreneta i seguim recorrent força corriols fins fer una baixada direcció
a Mataró, pujar pel Parc Forestal i fer la baixada final improvisant una mica
passant per algun corriol nou i enllaçant amb d’altres molt distrets que els
coneixem.
Acabem la ruta
per on havíem començat, el camí del mig, amb 50 Km i 1.200 metres de desnivell
positiu en un dia de calor però que per sort els núvols s’han encarregat de que
el plaer fos més intens que la suor.
La veritat és que
l’art te poca cabuda a la meva vida quotidiana i molts cops costa d’apreciar la
vàlua de moltes obres de referència. Fins avui aquest Bosc d’escultures era
només un lloc diferent, però avui m’ha impressionat, molts dels retaules tenen
realment un sentit evident, excel·lentment executat i integrat al bosc, algun només
te una funció plàstica, però d’altres realment convida a la reflexió. Per això
he investigat una mica sobre l’origen d’aquestes escultures i m’he trobat amb
una historia captivadora, la del seu autor, l’Ernest Borràs, fill de Barcelona,
nascut al 1928, de pare afinador de pianos, i per tant hereu d’aquest ofici. Un
dia, al març de 1950 ben jove, rep una carta que el convida a afinar un piano a
les illes Canàries i decideix agafar l’encàrrec, decideix casar-se amb la seva núvia
i agafar un vaixell cap a les illes afortunades.
Allà poc a poc es
guanya un prestigi i crea una empresa profitosa que el porta a un èxit
professional, però a l’any 1978, en complir 50 anys comunica als seus amics que
la seva vida no l’omple i que ven l’empresa per dedicar-se a l’art. Torna a
Barcelona, estudia Belles Arts i compra una finca a Dosrius. Aquí es dedica
primer a la pintura, després a la composició de música i a la escultura i una
de les seves obres, aquest bosc màgic la construeix al voltant de casa seva.
Powered by Wikiloc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada